Allen Dulles, director de la Central d’Intel·ligència dels Estats Units (CIA), va donar llum verda aquell dia a la posada en marxa d’un pla secret. Es va anomenar inicialment MK-Ultra, encara que amb els anys també es diria: pla Carxofa o projecte Ocell Blau. El pla estava pensat per aconseguir arribar a un control mental absolut d’alguns subjectes i, així, fer-los fer o no fer el que la CIA volgués. Aquest pla diabòlic —que podria haver estat creat perfectament per Ernst Stavro Blofeld o pel professor James Moriarty— implicava fer assajos amb drogues; amb estímuls radioelèctrics enviats per les emissions de televisió o de ràdio; per tortures psicològiques que transformessin la personalitat del torturat, i per qualsevol cosa, fins i tot la més grotesca, que permetés el control mental individual o col·lectiu. Tot podia ser ben ridícul, però el projecte va servir per refinar el sistema de tortura que fins aleshores empraven els dignes representants de la seguretat dels EUA a l’exterior.
Com que no era qüestió de començar de zero, els investigadors van partir de les proves que els nazis havien fet. Van practicar molt amb drogues tradicionals, com la mescalina, i amb els anys, amb drogues de disseny, com l’LSD. Com que no donaven l’abast amb les investigacions, van contactar amb vuitanta universitats i centres de recerca nord-americans que, a canvi de grans subvencions, van investigar sobre el control mental.
Un gran negoci
Entre moltes altres coses, van treballar en substàncies que havien de causar amnèsia conjuntural o permanent; drogues que produïen trastorns mentals; condiments que provocarien a grans masses de població un atordiment i un cansament anormals, etc. Amb el temps, es van anar filtrant les investigacions i, enmig de la paranoia de la guerra freda, a desenes de novel·les, pel·lícules i fins i tot jocs infantils van sortir algunes de les fabulacions dels investigadors de l’MK-Ultra. El 1975 es va decidir clausurar el projecte que només havia servit perquè molta gent es fes rica a costa d’investigar coses estúpides
Aquest article es va publicar en el número 217 del Sàpiens (abril 2020)
