És complicat evitar que la memòria cinèfila repassi, durant el metratge de Queridos camaradas, alguns dels films que Andrei Kontxalovski ha dirigit. És habitual que directors de les cinematografies més variades provin sort a Hollywood en algun moment de la seva carrera. Kontxalovski és el director, per exemple, de Tango i Cash.
El cineasta rus sempre s’ha mantingut actiu, amb la mirada ferma i compromès amb la història del seu país. El pols narratiu, sec, vigorós i musculós, emprat al cinema americà durant la segona meitat dels vuitanta es manté fresc, ara que el cineasta ja té més de vuitanta anys.
En aquest film ens explica un episodi real —la massacre de Novotxerkassk l’any 1962: uns obrers en vaga metrallats per la policia— i resulta apassionant la seva mirada, la seva intenció, la netedat del seu objectiu. L’interès fonamental del film és la contradicció, la paradoxa, l’ambigüitat, encarnades en la figura d’una líder del partit comunista que es mostra favorable a la repressió de la vaga; però tot canvia quan s’assabenta que la seva filla pot estar entre les víctimes.
Si bé el blanc i negre resulta un pèl postís, la força del film rau tant en la creació d’imatges seductores i la fusió entre la recreació històrica i la intimitat dels personatges. El resultat és una personalitat fílmica fora de dubte.
Aquest article es va publicar en el número 234 del Sàpiens (setembre 2021)
